Fitxa 31: Montserrat Nebrera

Jo no em puc enamorar. I no pas perquè sigui una mena d'angelet asexuat, o un cèlibe, o un Cavaller Templer, que és la conya que de tant en tant em fa el Boris. No. Jo no sóc com aquells que renuncien a l'amor i al sexe i et venen la seva renúncia com un acte de sacrifici que els situa en un pla d'elevació espiritual i personal. Trampa! Molts d'aquests, que jo en conec, senzillament han renunciat a l'amor i el sexe perquè no hi estan preparats, ni interessats, i a més hi tenen terror. La seva renúncia no és un acte de valor suprem. És que, senzillament, no hi poden fer més. Grans venedors de motos, els abanderats de l'esperit capellanesc. No és el meu cas. A mi el que em passa és que si estic pel Pla estic pel Pla. Si fitxo i vigilo, no puc fer res més. No sé fer dues coses alhora; jo no em puc enamorar perquè la importància de la missió que se m'ha encomanat no m'ho permet. Jo no sóc un Scott Barley, capaç de tirar endavant la seva missió a Moscou i al mateix temps viure un apassionat idil·li amb la bella Katia. És que no se fer dues coses alhora; no sé conduir i xerrar. Em perdo. Com a molt puc dormir i roncar. En definitiva, renuncio a l'amor perquè la ment d'un enamorat sempre funciona molt malament, i pel bé de tots, jo necessito tenir el cap clar.
Ara bé: si vostès es poden permetre el luxe d'enamorar-se, si volen i poden, tinc la persona adequada: la Montserrat Nebrera. I si només volen viure un enamorament cibernètic, virtual i secret, també tinc l'ítem perfecte: l'ítem Montserrat Nebrera.
La Montserrat -Montse- Nebrera té un blog de luxe, net i polit, blavet, elegant com ella. I per totes bandes hi ressona el seu aleteig de fada, de fada de conte com aquells que ens diu que ella llegia de petita, quan ens presenta la seva biografia. Si et vols enamorar de l'ítem-Montse ja te'n comences a enamorar per la biografia. És curiós. No havia pensat mai que hi hagués biografies que enamoressin. I conforme la vas llegint, la tendresa que transmet per tots els detallets que ens explica, es va transformant progressivament en admiració -tres carreres universitàries, quasi res- i ja se sap que no hi ha enamorament profund que no parteixi d'una admiració sincera.

Com escriu, l'ítem-Nebrera? Doncs no pas amb gaire ofici, però sí de forma cristal·lina, senzilla, com de gotes pluja que fan sortir bombolles damunt la superfície d'un llac amb ullades de sol a l'horitzó. Senzillet, col·loquial, planer, directe, bonic. Lletres que destil·len un candor de nena gran. Potser tot plegat minuciosament calculat?
Els missatges de la Montse Nebrera són, cal dir-ho, uns missatges còmodes d'oferir. La llibertat. El fair-play. La civilitat. La lleialtat. És crítica amb les baixeses dels polítics, però amplifica sense proposar-s'ho un enorme respecte per la política. I és clar: qui no s'hi apunta al discurs de l'amabilitat, de la suma, de l'honradesa, de l'eficàcia que neix del sentit comú? Si la Nebrera s'ho proposés, si jugués cartes que potser no vol jugar, s'enduria l'electorat de carrer. Les mestresses de casa i els jubilats. Els qui sempre han valorat les persones que, des dels orígens socials humils, arriben a la notorietat pel seu esforç. Si volgués, el cinturó roig se'l faria seu. Podria ser la populista admirada, respectada i idolatrada per mor d'un carisma de classe A.
Abans de conèixer-la com a ítem, a la Montserrat Nebrera ja l'havia escoltat com a tertuliana a Catalunya Ràdio. Era l´única que feia bons placatges a l'hiper-embafat Sala Martín. Se la veia bregada en el dificilíssim art de no patinar i mostrava subtancialitat política, agudesa mental i procediment. Però a la seva casa d'ítem no hi brillen aquelles ungles ideològiques, suaus i al mateix temps incisives, més aviat hi ressona un beatífic "oh, benvinguts, passeu, passeu". Massa idíl·lic. És el que comentàvem per aquí fa uns dies, no recordo quan, però deiem -o deia algun comentarista- que internet ha de ser per força la nova via de captació dels polítics, i per tant als seus aparadors digitals s'han de mostrar sol·lícits, acollidors, passejant amb seguretat per la fluixa corda del punt mig.
Alguns dels seus comentaristes ja li ho han fet notar una mica, això que dic: de moment a alguns els sembla tot plegat molt engrescador i del tot perfecte, però saben que quan la Sr. Nebrera tingui articulada la seva proposta política s'acabaran les llumetes de colors i començarà la sòrdida guerra de punyals a la zona dorsal. I aquí és on apareixen els dubtes. Dubtes que no es dissiparan fins que la dolça Montse no baixi de nou a l'arena dels ferotges gladiadors. Però vaja, jo crec que està prou curtida tant mentalment com emocionalment com políticament. Per cert... saben a qui he trobat, entre els comentaristes del seu bloc? Doncs al meu estimat Octavi, fent una aportació de nivell. Del seu nivell. "PP i llibertat"?, deia. Ell l'estima, a la Montse. És el tipus de senyora que li va. Però a ell, on de debò li agradaria veure-la és... (va, sisplau, no em siguin calentots) a Convergència.
La senyora Nebrera és clarament un zoon politikon. El problema que té és que no és dona de partit. Bé, només és dona d'un partit: el seu. És com Pasqual Maragall: ocell massa lliure, avis massa rara, potser massa anàrquica i poc donada a les fèrries línies disciplinàries dels aparells interns. No va durar dos dies al PP. Massa complicat, el PPC. S'ha de remar massa, i Montse Nebrera té fusta de capitana.
Tard o d'hora, estic convençut que ho serà. De tropa no n'hi faltarà.


Valoració de l'ítem:

Rellevància: possible
Perilllositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: indetectat