Fitxa 32: Joan Safont i Plumed

Per fer aquesta fitxa m'he vestit d'una manera especial. He anat a l'armari de disfresses del magatzem d'"U.Q.V. Security" i he regirat entre els vestits de dona. Al final he trobat el que buscava: el de Scarlett O'Hara. Me l'he posat i no em queda gaire bé, francament, però com que no em poden veure m'estalvio el ridícul, tot i que igualment ja se'm poden imaginar. El cas és que el necessito. Avui el necessito, perquè s'acosta una hora solemne.

Segueixo explicant coses.

Quan era petit i als estius passava llargues temporades al Vallès a casa d'en Jacob, el meu estimat mentor, un cop per setmana arribava la camioneta de cal Safont; baixava el Sebi i ens deixava una caixa d'unes gasoses boníssimes, dolcíssimes, que un cop fresques et rescabalaven de tota calorada, suada, assedegada estival. Les Carbónicas Safont, insuperables: ni Casera ni punyetes. També ens deixaven una caixa amb meitat de Kas naranja i meitat de Kas limón, que en Jacob m'autoritzava a consumir els diumenges a la tarda. Per a mi, doncs, "Safont" evoca el brollar dels líquids frescos, aquells pels quals la meva gola infantil es delia quan la canícula i la manca d'obligacions constituien el teló de fons d'aquells dies feliços.
Per això, perquè per a mi Safont dispara en el meu cervell una glopada de plaer, se'm fa molt extranya la sensació que em ve quan llegeixo el Joan Safont, el que escriu de convidat a Talibània. Amb el Joan Safont l'associació Safont-plaer s'està desfent, i poc a poc pren cos l'associació Safont-buidor-encartronament-xiclet anodí sense gust.
A veure, se suposa que el Sostres -pretenciós ell- reuneix al seu voltant, al seu bloc amb aquell color de tant mal gust, una sèrie de plomes prometedores perquè es beneficïin del fet d'estar a casa d'una figura grossa com la seva. Generós mecenes, ell. Com l'Art Blakey, que del planter dels seus mítics Jazz Messengers en va fer sortir talents fenomenals, com ara Clifford Brown o Winton Marsalis. Però no. Dels Taliban Messengers no n'han sortit talents literaris equiparables al d'aquells músics, només n'han sortit cosetes semi-aprofitables, tipus Vileta, o tipus Bierge. Sobrevalorats, naturalment, o més aviat auto-sobrevalorats. Però osti, darrerament, l'escuderia Sostres compta amb una plantilla molt justeta... Darrerament està incubant uns pollets que piu-piuegen molt raquíticament: la Marieta Vila i les seves carrinclonades, el Roger Cuscó i la seva infructuosa recerca de no se sap ben bé què... i d'altres, entre els quals el Safont-ítem-d'avui. Perquè el fet rellevant d'aquest ítem, el Safont, és que, amparat sota aquell gloriós sostre, és absolutament irrellevant. Que no els fa un càsting, el Gran Menstruant?
Jo, al Safont, el veig com encotillat, com encongidet, fins i tot incòmode. Com si volgués ser ell i no acabés de veure-s'hi en cor. El resultat de tot això és un blog migradet, més aviat pla i superficial, sense ganxo. Això sí, martell de sociates marca de la casa, comme il fault. Que original. I quan no té tema, el Safont considera oportú explicar-nos la vida. De fet, el seu bloc associat, es titula "La vida en un blog". Els sopars, les quotidianitats, cosetes que a algú deuen interessar.

I ara, un parèntesi.
El Joan Safont Plumed, al seu bloc, ens fa saber que pertany al grup d'Amics d'Israel. Pel mimetisme, naturalment. I aprofito.
No tinc cap especial animadversió pels jueus, ni per cap raça. Puc trobar una mica lleig que els jueus, en el seu moment, volent com volien matar el messies impostor, tinguessin la poca valentia i la molta barra de no fer-ho ells mateixos, i fessin fer als romans aquesta feina bruta. Ja ho sé, fa molt de temps, d'allò. Però en cap cas em sembla justificada aquesta catalana idealització ni pel judaisme ni pel seu estat. Alerta, això sí, sento antipatia pel colon dels rínxols, que per guanyar un pam de terreny als àrabs en favor del Eretz Israel no té cap escrúpol en contravenir el sagrat manament del "no mataràs"; i aquesta antipatia és la mateixa que tinc per les faccions palestines incapaces d'assolir uns acords mínims -entre ells i amb els veïns- que els permetin desenvolupar una economia mínimament pròspera i no gastar-s'ho tot en coets i míssils casolans. És ben cert, com diu el meu Jacob -per cert, amb un petit grau de composició jueva a la sang- que cada terra fa sa guerra, i que hi ha guerres que no són les nostres. Però per aquí la mística del poble jueu, i en especial la mística d'Israel enganxa a molts, per allò del mimetisme. En Israel hi veuen la Catalunya somniada: amb estat propi, ben arrelada a les tradicions i a la sang, poblada de gent preparada i rica, i sobretot rodejada d'enemics molt inferiors en potencial econòmic i molt superiors en odi, respecte els quals la seva capacitat de reacció i de defensa són sòlides com una armadura que els garanteix la pervivència fins a la fi dels temps.

Bé, torno a l'ítem-Safont. És una llàstima, però venint d'on ve aquí ens el mirem de mal ull. És un prejudici, ja ho sé, un prejudici que intentem corregir pensant que com que d'escriure va per la gama mitjana, pot arribar a la gama alta si va fent, però sobretot si s'atreveix a ser ell i a trobar coses interessants per explicar, punts de vista que no siguin els de l'oficialitat i del pensament únic de la casa-estat que l'hostatja. I és que, a sobre, tal com va el prestigi del Talibà, en evident caiguda lliure, no sé si a ell i a la resta de joves rookies els convé quedar-se gaire temps més allà.
Va, Safont, animi's i faci el salt. Que segur que volant sol es trobarà més còmode i de gust. I de passada jo podré tornar a associar Safont amb la cosa fresca i bona. En tinc ganes, perquè per a mi la vivacitat dels records és sagrada.

Res, que després d'haver parlat fins a l'avorriment d'aquell regne delirant i d'haver constatat que la pedrera sostriana té el futur una mica dubtós, arriba el moment O'Hara. I és que des d'aquesta oficina de fitxes jurem, i posem a tots vostès per testimonis, que mai més a la vida tornarem a parlar del Gras de Tots els Grassos, Talibà de Talibans. El Gran Defecador ja és història. Amen.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: relativa
Humor: indetectat