Fitxa 59: Leblansky

"Enceneu els llums" és moltes coses alhora. D'una banda, compleix la funció que molts editors de bloc han volgut donar al seu espai, és a dir, la finestra per on anar mostrant-se, en primera persona: he fet això, m'ha passat allò... També és un catàleg de recomanacions: pel·lícules, novel·les, còmics -tebeos, com a Leblansky li agrada dir-ne.
Però la substància que lliga tot el poti-poti és un trànsit constant entre la realitat i la ficció. Les novel·les, les històries de còmic, són ficcions incorporades a la realitat de la vida, i la vida sempre es pot explicar de forma historiada, en què un es posa a si mateix de personatge, i es veu des de la perspectiva d'un ull que mira des de sobre. Aquí cal encendre ell llums, per tal que els traços del dibuixant siguin precisos, i s'entenguin bé damunt del paper. Les ficcions són belles, si estan ben dibuixades. Aquest és el denominador comú de Leblansky: per això s'autoqualifica de cercador de ficcions.

El culte a la ficció neix segurament del descubriment que, els petits humans -aquests petits micos pretenciosos-, si ens ho proposem podem jugar a ser déus; a ser Mans que Dibuixen. Hem descobert que crear és apassionant, i que a més ens proporciona la millor imatge de nosaltres mateixos. I que el joc més divertit és el d'assimilar la ficció a la realitat; transmutar l'irreal en real, com quan la pedra filosofal transmutava en or tot metall vulgar. I la clau màgica és la versemblança. Quan Les Mans que Dibuixen afinen i afinen en la construcció de la versemblança comença la fascinació i la rendició a la credulitat voluntària; la seducció de la irrealitat.

Si deambulen per les pàgines d'"Enceneu els llums" s'adonaran que Leblansky és un ítem d'aquells a qui les coses deixen empremta, capaços d'impregnar-se, d'absorbir, per posteriorment retornar-nos la realitat vivenciada, historiada. I el retorn porta el toc Leblanski, un toc d'estètica retro, una marca d'infantesa, com de paradís perdut. Tant si parla de tebeos, com de maletes, de vacances i viatges, com de la seva experiència amb els testimonis de Jehovà, com si ens mostra antics cartells de cinema, tot va sota la forma estètica corresponent. Tot sota el prisma, el toc Leblansky. "Som el que mengem", diuen alguns. Potser som més el que hem llegit, el que hem vist, el que ens ha emocionat, el que ens ha captivat.

Hi ha una història de les que explica Leblansky que particularment m'ha entusiasmat, i és la del rastreig que ha fet del país imaginari de Sildàvia. N'ha seguit la pista per diversos fronts, buscant fonts documentals, bibliogràfiques fins i tot, i al final... tornem al que deiem: la versemblança fa caure tots els murs de defensa i ens envaeix la veritat de la ficció, quan ja no sabem si Sildàvia és real o és un somni. És bonic alimentar un referent col·lectiu, com diu ell al text corresponent. Els recomano vivament, doncs, el post "Postals de Syldavie", arxivat sota la categoria "Tebeos i més", espcialment si també són cercadors de ficcions. Ah, i el video que aporta Leblansky és ja l'embolica que fa fort: és la interpretació de l'himne nacional de Sildàvia, per oquestra simfònica i cor, amb l'aparició del Rei Muskar XII de Sildàvia amb el Ceptre d'Oottokar a les mans, i els integrants del cor cantant amb un àlbum de Tintin a les mans. És l'estocada definitiva. I és que al final el que menys importa és si Sildàvia existí o no. Entre Hergé i Leblanski, la gràcia és la d'alimentar el mite. La versemblança la fa real.

(parèntesi, i aprofito: de la mateixa manera dic que pels mateixos motius és fascinant la literatura d'Umberto Eco; obres mestres són el que ha escrit aquest senyor, amb el Pèndol de Foucault i El nom de la Rosa).

És la capacitat de fer real el que no n'és, el que enganxa. Que no s'apaguin, doncs, els llums d'aquesta inquietud.

Fins aquí la fitxa.

Les Mans que Ens Dibuixen, per voluntat seva, i gràcies a l'amabilitat, gentilesa i bon humor del senyor Berenguer Santveí, han disposat que ja estiguem instal·lats a la rèplica vallesana del Castell de Moulinsart.
El senyor Santveí, antic conegut meu, un xicot -avui ja no tant- de mèdula espanyola a més no poder, contràriament al que poden fer pensar el seu nom i cognom, un xicot que encara encén un Marlboro amb un altre Marlboro, culte fins al nihilisme extrem, simpàtic i lleial a la paraula donada, no ha tingut inconvenient en cedir al Boris el títol de Baró de Montbui, i en vendre'ns la casa i les terres circumdants per un preu generós. Diu que només per veure's lliure de la càrrega d'impostos i contribucions ja es treu un pes de sobre.
I allí estem, Tània, Boris, i Damien.
Tània, que escriu i algun dia ens donarà una alegria, malgrat que hagi abandonat el seu bloc.
Boris, que s'ha comprat un monocle i un bastó, i passeja i passeja respirant l'aire net i l'olor de bosc mullat.
Damien, que s'ha deixat un tupè atintinat, i es pregunta qui regeix la ment de qui el dibuixa.

La realitat és un joc de nines russes. Només conec la que tinc per damunt, i és una incògnita quin és el nombre exacte de les que hi ha. Quantes capes hi ha abans no arribem al Dibuixant Suprem?

Valoració de l'ítem:

Rellavància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: detectat

Adreça:
enceneu-els-llums.blogspot.com/