Conec dos reusencs que no paren quiets. Sempre per aquí, per allà, entre Barcelona, Peruggia, els EUA; són un cul inquiet, i si algun cop s'asseuen, no és precisament en un banc de la plaça Joan Prim.
Ara en conec tres. El tercer, l'ítem d'avui, artista com els altres dos, encarna també a la perfecció aquesta mena de picor universalista que sembla que tenen aquella gent de per allà; com si als reusencs algú els hagués privat del mar -els tarragonins?- i aquesta mena de castració situacional els empenyés a volar.
És el tòpic, ho sé, i el tòpic diu:
"Reus-París-Londres".
En el cas d'avui, la fórmula es queda curta: Reus-París-Londres-Little Rock-Nova York-Holanda-Israel-Itàlia; i me'n deixo.
L'encapçalament del bloc és una mica enganyós: "Té la mà Maria - Reus. Relats satírics i lúdics per a grans i petits".
T'imagines, doncs, que hi vas a llegir, però tens la sorpresa que acaba sent un bloc per mirar.
El que fa fonamentalment l'ítem-té-la-mà és presentar l'obra d'artistes. Ens presenta un catàleg de les seves creacions, amb la qual cosa els seus posts són un llarg i pausat recorregut amb la mirada al capdavant. Il·lustració. Pintura. Fotografia. Visualitat pura. Art.
Quasi sempre amb la figura humana com a centre. Els rostres; la bellesa femenina, austerament natural, essencial, o artificiosament desbordant. En general, malgrat un innegable gust pel blanc i negre, m'hi sembla apreciar el gust per la policromia viva, amb certa inflor, amb ímpetu, amb una certa tensió envers la forma, però sempre, al final, aquesta darrera acaba guanyant el pols per l'equilibri. Apol·lo guanya, però la força dels continguts hi és ben patent. Hi ha el plaer de mirar, però no és pas un mirar buid. Hi ha una visualitat que parla.
Sí que de tant en tant algun text pren protagonisme. Sí que hi hem llegit algun relat irònic; recordem, per exemple, una redacció infantil en què una nena parlava dels enormes aventatges d'haver incorporat l'ordinador a la seva tasca escolar quiotidiana. Però vaja, insisteixo, el format clàssic de Té la mà Maria és el de l'àmplia exposició d'imatges, rematada per un video igualment recreatiu per als sentits. La música que l'acompanya sol ser també cristal·lina, líquida. Fins i tot en la faceta combativa del creador del bloc, el post acaba sent una mostra d'imatges -la contaminació petroquímica, per exemple- que, valgui la paradoxa, són fotos molt belles.
Per cert: el seu post d'abans d'ahir dissabte, malgrat que visualment trenqui tots els esquemes habituals de la línia Té-la-mà, té una intenció claríssima. I allà el gust de cadascú.
Aquí queda, doncs la recomanació. Un altre bloc original, creatiu, pensat en positiu, amb ganes d'aportar i construir alguna cosa.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: periòdic
Adreça:
telamamaria.blogspot.com
7 comentaris:
Dices:
"format clàssic de Té la mà Maria és el de l'àmplia exposició d'imatges, rematada per un video igualment recreatiu per als sentits. La música que l'acompanya sol ser també cristal·lina, líquida".
CONVENCIDO, y requeconvencido, NO HAY DUDA, eres un artista, un esteta literario. Usas las fitxas como vehículo expresionista de tu espíritu pleno de ese lirismo tan necesario en el día de hoy y que creas tan maestramente a través de tus desarrollos estereocostumbristas, es decir, llenos de esa música ambiental que emana de los contenidos totalmente estructurados y bellamente realizados de tus "fitxas".
Vale mas la forma de la ficha que el fichado.
Agur.
Un festival de imatges i colors, val la pena afegir-el a les adreces d'interès. M'ha agradat la serie de Charles C. Ebbets i altres (4/4/10) sobre els gratacels; molt coneguda la foto del dinar damunt la biga, però molt menys les demés. A propòsit del post del dissabte últim, i al marge de la intenció que cadascú li vulgui veure, podríem evocar el políticament correcte i la igualtat de gèneres, que no sembla haver tingut gaire més recorregut que l'anecdòtic "vascos y vascas" i "miembros y miembras".
em feu posar vermell, de totes maneres moltes gràcies
estic ala vostra disposició pel que convingui
una abraçada molt forta des de Reus
Molt bé, llàstima del nom del blog, basat en un acudit infantil bastant antic.
és un blog de referència, si més no com a catàleg d'un cert tipus d'art. No pots obviar-lo mai :)
Per a mi aquest bloc fa una fúnció tan important com és la d'una galeria d'art, virtual però amb bona qualitat i força quantitat d'imatges. Brillant.
El trabajo de recaptación de material gráfico es encomiable y además puede ser usado para muchas tareas. Ya se lo he pasado a mis compañeros Del Insti., y me lo han agradecido "mazo". A veces no hay mal que por bien no venga. La Clidice tiene ojo de halcón o halcona.
Publica un comentari a l'entrada