Visca Francesc Pujols

Corre per Catalunya una mena de gent que jo anomeno els Malalts de Gran Pàtria. Són aquells que estan obsessionats a demostrar que Catalunya -la Catalunya que ells tenen al cap- està cridada, des de tres quarts de tres del mateix dia de la Creació, a ocupar un lloc al podi de les grans nacions; el tercer, probablement, només amb Israel i els EUA mirant-nos des d'un pla de discretíssima superioritat.

Els Malalts de Gran Pàtria veuen com passen els anys i  la foto d'aquesta Trinitat no acaba mai d'arribar. És llavors quan aquests afectats de gegantisme nacional és neguitegen, i comencen a fer examens exhaustius i a buscar perquès, i és llavors que descobreixen aspectes de la realitat amb què els seus deliris de grandesa no comptaven; és com si descobrissin que en les mitges d'aquesta nació, de cames tan boniques, hi llueixen uns forats esgarrifosos, funestos. I no, cèrtament amb forats a les mitges no pots pujar a cap  podi a recollir res de res. Però com que tot  té solució, i a grans mals grans remeis, i per sort no anem curts de talents, no triguen a sortir els sargidors nacionals, agulla en mà,  disposats a fer el que sigui per resoldre qualsevol problema de descosits. Posem per cas:

Si la gran nació no compta amb un descobriment territorial de primer ordre... no passa res: Cristòfor Colom era català. Si no tenim una obra literària coneguda en totes les cultures del món, referència per a la novel·lística moderna, no passa res: El Quijote era en realitat El Cuixot, y el seu autor un català de nom Miquel Sirvent. Si la gran nació no té una filosofia nacional, no passa res: comptem amb la inestimable labor de l'inefable Francesc Pujols.

El senyor Pujols, de forma lloablement esforçada, intentà establír  les bases de la filosofia catalana, connectant com pogué Ramon Llull, Ramon Sibiuda, Lluís Vives i aquests, al seu torn, amb pensadors contemporanis  com ara Xavier Llorens o ell mateix . La mèdul·la d'aquesta filosofia nacional passa per l'estudi dels elements concrets de la realitat sota paràmetres racionals, amb caràcter cientifista; i sosté Pujols que d'aquest plantejament se'n poden extreure, fins i tot, els fonaments d'una nova religió. Ja veuen que d'ambició no n'hi faltava. Però encara hi ha més: deia Pujols que l'encert d'aquesta Filosofia Catalana era tan evident, tan rotund i definitiu, que se li podia donar rang de Ciència General. D'aquesta manera, doncs, els catalans estàvem en condicions d'oferir al món ni més ni menys que la Veritat sòlida, clara i final. I en compensació per aquest favor, la resta de nacions, agraidíssimes, instituirien la pràctica generalitzada de pagar tots els comptes que els catalans anéssim deixant quan anéssim pel món. "Arribarà el dia que els catalans ho tindrem tot pagat", digué.

Home, la connexió que Pujols estableix entre Llull i la resta no té perquè ser, d'entrada, cap disbarat, i probablement el tema dongui fins i tot per a una tesi acadèmica d'un cert interès. Però algunes de les conclusions a què el propi Pujols va voler arribar, cèrtament ja plantegen més d'un dubte, com quan diu que la síntesi final de l'escala ontobiològica -una mena de categorització dels éssers- ens porta a deduir l'existència dels àngels a partir de les plantes, passant pels protozous. No em diguin que això no comenja, ja, a fer una mica d'angúnia... Penso sincerament que aquesta teoria més valdria no airejarla gaire pel món, no fos cas que en comptes de tenir-ho tot pagat acabessin  aplicant-nos un recàrrec de penalització. 

La meva opinió és que la filosofia de Pujols, mirada amb bons ulls, és curiosa i entretinguda; ara, d'aquí a creure que som al davant de la culminació de tot saber possible, hi va un bon tros, i és d'una gosadia que no té nom. I el propi Pujols ho havia de saber. I probablement ho sabia, perquè per sort, en aquest món, no hi ha ningú que sigui ruc del tot. Només si ets el més obtús dels Malalts de Gran Pàtria t'ho pots prendre al peu de la lletra.  Pujols, que no tenia altra feina,  s'hi va entretenir, s'hi va divertir, i segurament va pensar que els altres també ens hi divertiríem. 

Així doncs, a Francesc Pujols, si us plau, no me'l citin en articles amb pretensió de fixar alguna cosa seriosa. No incorrin en descontextualitzacions. Pujols, quasi mai parlava seriosament,  i li importava un rave que ens n'adonéssim: aquella expressió escrita pròpia d'ell, tan summament estrambòtica, hiperbòlica, desmesurada, només podia néixer d'algú que, literalment, passava de tot. Fa la impressió que ni quan el propi Pujols deia que parlava seriosament, se l'havia de prendre seriosament. Pujols et va portant a l'hort, t'engalipa amb una pretesa seriositat, però no passaran ni cinc línies que no detectis un subtil -o groller- estirabot que genera tot un escampall de dubtes. Per tant, sisplau, Malalts de Gran Pàtria, citin-me Francesc Pujols com si fossin el propi Pujols, capaç d'enfotre's del mort, del que el vetlla, i també de les seves pròpies tesis.

Per això, i per acabar d'anar bé, mirin de no plorar-me tant pells ulls nacionals; més aviat mirin de riure una mica a costa de la pàtria, que segurament li faran un favor, la faran més maca i engrescadora, que ja comença a fer-se feixuc aquest aire enrarit i agre de cova afganesa en què que ens té sumits el nou meta-stablishment intel·lectual, tan profundament antipàtic, dogmàtic,  tan dissuassori, tan estimulador de  fugides a  illes de platges desertes, que encara n'hi han.

Estiguin pletòrics.