Fitxa 20: Criteri

Introducció

Fa uns dies, concretament el diumenge del darrer pont, el Boris i jo vam agafar el cotxe i vam sortir de Barcelona, on tenim la nostra base d'operacions. Ens haviem de reunir amb en Jacob per celebrar el dinar anual de germanor interna a "U.Q.V. Security", allò que se sol conèixer com el dinar d'empresa. A veure, per aquestes dates les empreses, més que dinars, solen fer sopars, més que res perque els empleats assistents puguin passar almenys un cop l'any una nit de gresca autoritzada, o sigui beure, desfassar-se, i fonamentalment escaquejar-se de la dona, de la parella, del marit o del que tinguin. Nosaltres no. Nosaltres fem dinar, pequè som una organització poc convencional, un pèl avorrida, més aviat atípica i del tot estrambòtica.
Durant l'any el Boris i jo solem veure'ns molt, i amb en Jacob estem en contacte regular, però, allò que es diu una trobada conjunta, se sol produir molt esporàdicament. Per això ens agrada molt aquest dinar. Solem celebrar la trobada a casa d'en Jacob, a la seva preciosa i vallesana casa amb jardí. La seva dona, l'Asunsion, ens fa un dinar espectacular, contundent i exquisit; i parlem, i teoritzem, i capgirem l'ordre de les coses, ordim Plans Definitius que al cap de cinc minuts hem questionat i desestimat completament, i els refem, malalts de follia, i ens sentim com si fossim el darrer far de l'Occident en decadència. I al final ens pixem de riure quan ens adonem que no som més que pobres mortals amb ínfules, amb la seva particular història al darrera, si fa no fa com tothom.
Aquest any, però, es van produir dues novetats: la primera fou que no vam dinar a casa d'en Jacob. L'Asunsion, que ja és força gran, havia passat recentment la grip A i no havia tingut temps de preveure tota la infraestructura gastronòmica i fins el dia abans encara estava conval·lescent, així que vam decidir anar a dinar a la masia Can Farell, al cor del Vallès Oriental, per no perdre la tradició. I l'altra fou que el Boris havia convençut la Tània perquè ens acompanyés en la celebració.
Aquell diumenge va fer un dia assolellat i bonic. Vam sortir de bon matí de Barcelona, i com que teniem temps vaig decidir que perquè el Boris i la Tània veiessin una mica de món fariem una mica de marrada per Gallecs, un preciós paratge natural, boscós, a les immediacions de Mollet del Vallès.
Quan ja hi érem, seduits per la bellesa de l'entorn, resseguint la carretereta, se'ns va punxar una roda. La Tània em va dir, tota resolta, que el Boris ja la canviaria i que jo no em preocupés. Tal dit tal fet: en Boris es va arremangar, i jo em vaig dedicar a lligar caps, pensant en la fitxa de l'ítem Criteri. Vaig mirar el cel, els arbres, vaig respirar l'aire net, i algun cercle es va tancar.

La fitxa, pròpiament

La gent escriu. Els motius solen ser variats. Hi ha qui escriu per inflar l'ego. Hi ha qui escriu per opinar, per defensar coses pretenent tenir raó tot desactivant plantejaments d'altri. Hi ha qui escriu per ensenyar-te un tros de món i deixar que tu l'arrodoneixis. I també hi ha qui escriu, com l'ítem Criteri -com ell ha revelat ben sincerament- a fi de bé.
Què és escriure "a fi de bé"? Quin és el "fi de bé" d'en Criteri?
Escriure a fi de bé és posar tots els esforços en defensar una proposta que orienti la praxis humana, que permeti fer millors les nostres vides, des del prisma individual però sobretot des del col·lectiu. Defensar-la amb sinceritat, amb convenciment, de forma honesta i fonamentada. De forma constant, insistent però respectuosa i sobretot partint d'un coneixement de la realitat que eviti demagògies, ofuscacions i excentricitats sectàries.
En el cas del nostre ítem, a més, escriure a fi de bé vol dir reivindicar una filosofia que ens ha de permetre trobar aquell punt de temperança, el punt equidistant enmig d'un caos esquitxat d'extrems; la visceralitat assossegada per la intel·ligència tranquila; l'apologia de l'equilibri. Discernir el que és millor del que és pitjor de cara a articular patrons de convivència, sobrepassant marcs ideològics massa predefinits i apriorístics. La temperança amb caràcter universal: la que ens val i ens ajuda a tots en qualsevol moment. L'abanderat de la proposta és el pensador Jaume Balmes, de qui el nostre ítem pren el títol de la seva obra clau, El Criteri, com a pseudònim.
Però en Criteri no solament fa apologia d'un pensament i d'una obra, sinó que a més omple la gerra de les idees amb vi de la seva pròpia collita. Recentment ha volgut ser audaç i establir els trets distintius i fonamentals del caràcter català, i ens ha oferit una sèrie de textos interessants, dins dels quals ressalta la tesi de fons que si parlem de la temperança catalana, hem de parlar del "seny". Si bé això no resultarà ni novedós ni sorprenent, el que és interessant és veure com articula un eix format per Josep Pla i Jaume Balmes, fonamentadors teòrics d'aquest tret distintiu. Al final, sembla ser que la proposta de l'eix Balmes-Pla acaba constituint la filosofia d'un poble no gaire donat a filosofies, que mira més la saó dels camps que els universos metafísics, potser perquè cada poble fa la filosofia que li cal.
A "U.Q.V. Securiy", sempre hem estat més aristotèlics que platònics. Per Aristòtil sabem que la virtud no és més que un punt d'equidistància entre dos vicis oposats, i que la intel·ligència i les ganes de fer el bé són els únics instruments amb què els humans comptem a l'hora de definir amb exactitud aquest punt mig tan desitjable. Per això la proposta Balmesiana no ens pot resultar ni aliena ni incòmoda. I la tesi sobre el caràcter català, d'entrada no ens sembla cap disbarat. Corre els seus riscos, això sí, com tota tesi que vulgui dir alguna cosa. Sobretot ens ha agradat que Criteri en cap moment ha aprofitat per fer essencialismes gratuits i simplement ens ha proposat un mirall, un de tants possibles, en què ens poguem veure la cara.
Aquest espia, en les llargues esperes de quan feia fitxes universitàries, va llegir moltes hores de Josep Pla, i creu que el coneix relativament bé. Pla és, per aquest espia, a banda d'un mestre de l'escriptura, fonamentalment un punt de vista interessant sobre el món. Sense gaires perafernàlies més. Algú que ha llegit Pla és, en certa forma, una mica dels seus. Però li rebenta aquesta moda de posar-se Pla a la boca, contínuament, per voler tenir raó. I això que dic no ho dic a propòsit d'en Criteri. Ho dic a propòsit d'alguns eixerits que darrerament s'han convertit en intèrprets-segrestadors del nostre escriptor fonamental, amb interessos i fins molt concrets, com aquell qui pretén explicar les coses als qui som tontets i no les sabem entendre. No. De llegir ja en sabem. No ho dic pel nostre ítem d'avui, insisteixo, sinó per algú altre a qui ja vam donar el corresponent repàs.
Sobre Balmes no puc dir res. Quan feia fitxes a la universitat, al servei de foscos interessos, un dels meus fitxats, viguetà, pertanyia a un col·lectiu que s'anomenava els Tips de Balmes. Em feia gràcia. Però un dels meus col·legues més radicalment esquerranosos d'aleshores em va dir, un cop, que la seva mare li havia fer llegir El Criteri quan era adol·lescent i que no s'ha penedit mai d'aquella lectura. Tot val, segurament, ben llegit i ben paït.
El seny: és una virtud, certament. El seny permet als homes fer camins ben llargs. D'acord, ens allunya de les èpiques i les estètiques, ens allunya de la màgia del viure perillosament; on hi ha assenyats solen haver-hi pocs genis; però el seny ens assegura l'àpat d'avui i el confort del demà. I als pobles els assegura no perdre ni els bous ni les esquelles, i a vegades compta més això que no pas tocar les estrelles. Algú va dir que els catalans som seny i rauxa, i és obvi que l'eix Balmes-Pla ens orienta cap a un seny que ens fa més difícil pujar al cel de les heroicitats, però que ens assegura que les pedres de les cases estiguin ben posades. I que a partir d'aquí, el que hagi de ser ja serà.

L´'item, pròpiament.

A mi l'ítem Criteri m'agrada. M'agrada perquè és dialogant i es fa amb tothom. És un element enncuriosit per tot el que els altres diuen, perquè sempre hi sap veure quelcom d'aprofiable. Dotat d'una curiosa sensibilitat perifèrica, sap absorvir de totes bandes. Defuig sempre la picabaralla personal, i no li agraden les crítiques furibundes. Una de les seves primeres inquietuds en aparèixer per aquí fou saber si totes les fitxes serien a cops de destral. Bé, al cap de vint fitxes la qüestió ja comença a quedar una mica aclarida.
És un bon mediador, i a base de guanyar-se complicitats sempre sap escombrar cap a casa seva, de mica en mica i subtilment.
Criteri és molt de País i poc de Nació. El País d'en Criteri és la passejada, el terreny trepitjat, el dedicar cinc minuts amb qui s'ha volgut aturar a xerrar, i segons com a enraonar, però mai ni a garlar ni a criticar. Ningú no és intrús en la passejada d'en Criteri, i segur que si ens hagués vist allà, al mig de Gallecs amb la roda punxada s'hauria aturat a dir-nos alguna cosa, segurament encuriosit per l'aparença d'aquell trio bigarrat.
Aquí me la jugo, i dic que els móns d'en Criteri són més humans que divins, però per descomptat que amb els seus dits, de manera molt subtil, assenyala cap a una certa transcendència. Com l'ex-seminarista que entén els homes perquè la pulsió humana l'empeny a no ser guardià de res ni a fer de la renúncia cap capellanesca bandera de superioritat.
Dotat d'un humorisme particular, sovint la comicitat que busca l'obté més per la intenció que pel resultat. Té una redacció molt sui gèneris, i a vegades me l'he de llegir dos cops per seguir-li el fil, sobretot quan comenta. Però val a dir que amb concentració, que és com s'han de llegir les coses -encara que siguem a Internet- els missatges arriben sempre a bon port.

Conclusions i comiat

Criteri, benvolgut inquiet, juganer, tafanerot, ja veus que no m'he acarnissat, i que mai no vaig pensar en fer-ho. No es pot ser cruel ni despiatat amb qui fa les coses a fi de bé i no gasta petulància. Qui sap posar l'ego al servei de les bones intencions només mereix respecte i consideració.
Rep una salutació d'aquest que vigila i fitxa.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: encomiable