dimarts, 9 de març del 2010

Fitxa 46: Jordi Graupera

Passejant pel port de Llançà, aquell capvespre, t'entretenies a mirar totes les paradetes d'arracades, polseres, cosetes fetes de fusta i d'altres curiositats. Jo, pacient, t'esperava, un pas enrera, mirant-te i pensant coses. No em fascinen les paradetes, ja ho saps. El meu instint és de caçador, no de recol·lector. Però podia esperar-te l'estona que calgués. No hi havia pressa. La tempreatura era perfecta, i no teníem cap altra preocupació que la de ser on érem, anònims, inadvertits.
Vam sopar en una terrassa, una paella més aviat anodina, salvada per la bona gana que teníem. Havent sopat, amb les penjarelles de llum tremolant damunt les aigües, ens va cridar l'atenció el caricaturista. En vam quedar a mirar-lo una bona estona. Amb una facilitat enorme plasmava, amb pols inquiet, amb un ínfim bocí de carbonet entre els dits, el rostre dels qui tenien l'humor de posar. En copsava els trets més acusats, els que ressaltaven, i els exagerava. El resultat era immediatament humorístic, sense ser cruel. Simpàtic.
Ens vam preguntar, mútuament:
-T'hi atreveixes?
I vam riure.
Al final no ens hi vam atrevir. Vas preferir fer-te trenetes al cabell, a la paradeta del costat, amb la closca sota els dits habilidosos d'una dona nigeriana. Però durant l'espera jo no treia l'ull -de reúll- dels llenços del mestre caricaturista d'allà al costat.

Avui pensava tot això.

M'ha resultat fàcil fer fitxes caricaturitzant aquells qui tenen, en el seu estil, tarannà o opinions, trets accentuats. En certa manera, fitxar és caricaturitzar. Exagerar una mica més allò que ja de per si els ítems et presenten ben decantat cap a alguna persistència concreta, agafar-te, com qui s'agafa a un clau roent, als aspectes extremats. Però, què passa quan el rostre del fitxat té línies harmonioses, cap deformitat, cap relleu pronuncioat, cap pòmul massa sortint, cap mentó massa quadrat, sinó un rostre on tot és suau i equilibrat? Hi ha rostres que no pots caricaturitzar, sinó que només pots retratar. Jordi Graupera. El seu retrat s'esgota en la repetició d'uns trets que només descobreixes llegint-lo bé.

Coneixedor de la realitat, seriós, argumentativament sòlid, sempre despertant les reaccions als nivells del pensament, mai de l'epidermis; coincidiràs en les seves anàlisis, o no hi conincidiràs, però la seriositat de la proposta farà que sempre la prenguis en consideració. Mai aquella escriptura per a excitar la massa, per encantar la serp, ni per convertir-se en centre de res; com els bons músics, que saben situar-se en el segon terme impresicindible, cedint tot el protagonista a la música. Els bons escriptors, els que no són vedettes, saben retirar-se del focus perquè llueixin tant la literatura com el missatge.
Sense demagògia: sobre una anàlisi que parteix d'una realitat no falsejada a conveniència, Graupera estableix una postura, opinant amb objectivitat, valgui l'oxímoron. O a vegades tan sols un dit que mostra, amb tota la intencionalitat. I des del sagrat rigor. Sobretot, el rigor.

Els textos de Graupera són llargs. Hi ha qui es queixa dels textos llargs en un bloc. A Internet, els sembla a alguns, tot ha de ser breu, directe. Tot en format pastilleta. El titularet per al diari digital de tres al quarto. I el desenvolupament? I el desplegament? I el fil? És el que li criticàvem el seu dia al Sergi Fidalgo. Com es pot anar a l'arrel de les coses en nou o deu línies? Com es pot ser radical, a Internet, si no hi ha temps per anar a l'arrel? Em pregunto perquè ja es dóna per bo, amb tanta facilitat, el fet de moure's sempre en la superfície de les aigües.
Ei, que no hi ha pressa. Que si l'escriptor no s'allarga no et pot dir res una mica consistent. Si no tenim temps, si ens crema el mouse sota els dits, és que l'únic que busquem és l'entreteniment, fàcil i immediat. I el periodisme no és entreteniment. I la bona literatura, em temo, tampoc. Un bloc no té perquè ser un passatemps.

Graupera, que escriu per a tothom, i a qui tothom respecta, troba la interlocució natural en els membres de la seva generació. Tancant cercles a mesura que va entenent el món, es converteix en una referència per a ells. I els que no som d'una generació anterior a la seva sinó que en som, cronològicament, els germans grans, força més grans però de la generació mateixa, ens mirem amb satisfacció i orgull com el tardanet brillant no ens fa caure la cara de vergonya, com altres, que el temps dirà si no són tan sols un bluff, o com a molt un espectacular però sorollós i fugaç castell de focs d'artifici. Sí, constatem que el nostre germà petit ja afina com un veterà.
I constatem que els cercles que tanca molts de nosaltres només els teníem mig entrevistos, mig embastats, però que ens faltaven uns deu o quinze anys de perspectiva. És un plaer veure com el nostre tardanet no té por de repassar la realitat sense fer trampa; com passa d'allò més petit -l'individu- a allò més gran -la cultura- sense miserietes ni impostures ni ganes d'escombrar massa cap a enlloc. Suposo que mirar-se el món des de NY, des de l'Alexandria del nostre particular Hel·lenisme hi ajuda molt.

Ítem-Graupera, una bèstia grossa, una bêstia itèmica de molta consideració. De les de debò.

Algun punt en contra? Sí. Que em maregen una mica aquelles ratlles de barberia i aquells elements que boten en el seu bloc. Ja veuen, senyors, a què he de recórrer si li vull criticar alguna cosa...

Valoració de l'ítem:

Rellevància: alta
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: detectat

Adreça:
jordigraupera.cat

10 comentaris:

Bonnie & Clyde ha dit...

Exacte! El moment de publicar la fitxa ha estat molt ben triat. Per que vegin que es pot posar el focus en el rigor i no en la trinxera. Que n'aprenguin els JLD (Joves Liberals Desacomplexats).
Salut

Clidice ha dit...

i veig que us deu haver encomanat en un post tan literari com aquest :)

Brian ha dit...

He llegit alguns dels seus apunts, i he sentit una crònica des de NY a RAC1. M'ha semblat particularment meritori l'apunt "idees d'un dia", en el que (potser volent evocar l'Ulises de Joyce) ens ofereix un llarg relat que transcorre en un solt dia. Per la radio mostra també una gran espontaneïtat; es diria que parla i escriu "de memòria", amb una gran fluïdesa, amb molt bon domini de la narrativa.

Fins aquí res a dir, més que admiració i sana enveja. El nostre home, però, també te preferències polítiques, i aquí es on la cosa, més enllà de les ratlles de barberia, comença a fer figa. Si a les valoracions finals de l'espia hi hagués un apartat que digués "urticària partidista", la valoració hauria de ser quelcom així com: "considerable". Tothom te dret a tenir les seves preferències polítiques, em direu. I es clar que sí; el problema -sobre tot en aquells que ens alliçonen des de els mitjans- es quan es defineixen més per les seves fòbies que per les seves filies. Cada vegada es més difícil trobar un intel·lectual (o escriptor, o periodista, o columnista) que intenti -només que intenti- ser una mica neutral en els anàlisis. Es una llàstima.

Borjas el 1 ha dit...

1ª Parte:

Dice el fichado "No seré jo qui digui que els nostres governants són el millor que ens ha passat a la vida. Però és lamentable la manera com tot quisqui es refugia en la incompetència dels polítics professionals per justificar tota mena de fracassos col•lectius i individuals. Les arrels de la crisi, per exemple, és cert que estan ben enfonsades en una terra rica en carències estructurals -el mercat laboral, els tipus d’interès, la baixa productivitat i, sobretot, sobretot, la desastrosa educació en l’escola pública i la universitat de masses- i que això és competència del poder polític; però no és menys cert que les responsabilitats estan més que repartides entre tots els catalans. La falta d’innovació o l’absència de voluntat de risc, per exemple, depenen dels que no som polítics professionals, i aquí el país també ha fallat."

Solo con leer estas líneas hay ya una declaración de intenciones muy crítica con el actual sistema político que nos desgobierna amablemente, con cierta ternura, con mucho mimo y sorna hipocresía. Realmente sus líneas están trufadas de auténticas cuñas didácticas para esclarecer la vista a los ingenuos que aún creen en la salvación por los políticos de la situación que vivimos.

Su mensaje se resume en aquellas famosas palabras que creo que fue Kennedy, cuando dijo, "no pienses en lo que puede hacer por ti América, piensa en lo que puedes hacer tu por ella". Su análisis es certero, dejando a un lado los escritos un tanto estétas e inocuos de tanto agrado a los neutrales por convicción tipo Brianico. Poderosa prosa, bien construidos los argumentos y mejor expresados para rabia intelectual de los nunca comprometidos que pululan por doquier.

Borjas el 1 ha dit...

2ª Parte:

He estado reunido con el Jefe del Servicio de Delitos Informáticos de nuestras fuerzas de policía y de seguridad del Estado,en la capital del Estado (Madrid) –condiscípulo de servidor- para tratar del ACOSO a que un "Individuo" tiene sometidos a determinadas personas de este ambiente bloguero, le he remitido copia de "Todos" los envíos en los cuales falta al respeto y a la dignidad de las personas por el menospreciadas.

Al mismo tiempo le he dado todos los IP de todos los ordenadores desde los cuales el individuo en cuestión ha estado enviando sus observaciones, con nombre del propietario de la casa, usador de la línea telefónica, y datos adyacentes.

Su tarea entra dentro del catálogo de delitos al honor de las personas físicas y otros más que se enfrentará en poco tiempo, en cuanto le comiencen a llover las denuncias.

En principio todo se debe al "iluminado" escritor y famoso firmador de libros de "El Corte Inglés" con seudónimo de "unalunarara", cuando en su lucha polemizante con servidor salió bastante mal parado en su teoría del positivismo relativista o algo parecido. Como no pudo soportar su derrota y su caída en desgracia ante su Olimpo particular, se dedicó desde entonces a sabotear, difamar y tocar las narices a todos los que estábamos más o menos en contacto a través de nuestros comentarios en varios blogs.

En próximas fechas haré una edición total de sus intervenciones y las mandaré a los medios en donde el es articulista, escritor y todas esas cosas que el dice ser.

Consultado el juez, ha dicho que hay motivo de aceptar la denuncia, al fin y al cabo es un individuo con dirección, con un IP activo y otros detalles que me callo.

Yo no soy um escritor famosos, ni pienso serlo, solo soy un jugador de esta ficción que es la red para deleite de algunos amigos y nada mas. El no, el se va a enfrentar a una serie de denuncias que serán expuestas públicamente en todos los medios, porque este señor resulta que tiene enemigos, (ya consultados), los cuales ayudarán a ponerle una corbata de cáñamo aún mas preta si cabe alrededor de su nauseabundo gaznate.

Da igual desde donde escribas piltrafilla, allí desde donde lo hagas serás identificado, y además tus cómplices también se verán envueltos en tu problema y cargarán con sus culpas en su parte alícuota.

Bonnie & Clyde ha dit...

Per cert Damien, a Llançà les paelles les has de fer a la Casa del Mar, mai al Racó del Port. Si la butxaca t'arriba lavors als Pescadors i a la nit una copa a la vila, a la Taverna del Pirata, potser trobes música en directe.
Aquest estiu van obrir un restaurant que es deia Humm que estava força bé (Imitant la taverna gallega de Selva de Mar) però l'han tancat. Un altre estiu no us ho heu de perdre, a Castelló d'Empuries el Jardí Macelli, sopar a l'aire lliure, darrera la catedral i amb una vista sobre la Plana i el Golf de Roses Es-pec-ta-cu-lar, tot a un preu molt raonable Ex.: Amanida de formatge de cabra + Magret d'ànec (bonissim) + vi + Coulant de xocolata = 30 € Aprox.
Salut i bons aliments

U.Q.F. ha dit...

Borjas, estás en tu pleno derecho. Te sugiero que también dejes constancia de de tu iniciativa en tu propio espacio.

Un saludo.

Bonnie & Clyde:

Gràcies per la informació, del tot prioritària i rellevant...
Sí, no haver anat al Pescadors va ser per un problema de "cash".
Salut i bons aliments, això sempre.
;)

alastair ha dit...

Es cierto que el señor Graupera escribe unos textos considerablemente largos, y por fortuna no parece que tenga intención de abandonar esa tendencia, y es asímismo cierto que el nivel que despliega en ellos tendría que dar que pensar a tantos otros que vomitan en unas cuantas líneas lo primero que les sale de las vísceras, que suele ser muy parecido un día tras otro. Al señor Graupera estuve a punto de enviarle un post hace poco para felicitarle por su texto titulado Notes de NY 35, pero me salía uno tan corto que al final me dio reparo, como si al final me hubiera parecido que no estaba a la altura.

La longitud de sus textos, señor Damien, déu n´hi do, y bien amenos que resultan.

Señor Damien, si algún día le pareciera que no quedan más ítems por fichar, le sugeriría que empezara de nuevo por el principio, porque el paso del tiempo abre nuevos ángulos de visión.

Para finalizar, ¿me aclararía si es usted tan amable qué significa tardanet?

U.Q.F. ha dit...

Señor a.:
Un "tardanet" es un hijo que, de modo algo inesperado, llega al seno de una familia teniendo los padres ya cierta edad, con lo cual se lleva bastante diferencia de edad con sus hermanos.
Se daban casos en que incluso el "tardanet" llegaba a ser tío de menor edad que sus sobrinos.
Reciba un saludo y muchas gracias.

alastair ha dit...

Señor Damien, gracias por la explicación, no había encontrado la palabra en el diccionario del IEC.