dimarts, 6 d’abril del 2010

Fitxa 59: Leblansky

"Enceneu els llums" és moltes coses alhora. D'una banda, compleix la funció que molts editors de bloc han volgut donar al seu espai, és a dir, la finestra per on anar mostrant-se, en primera persona: he fet això, m'ha passat allò... També és un catàleg de recomanacions: pel·lícules, novel·les, còmics -tebeos, com a Leblansky li agrada dir-ne.
Però la substància que lliga tot el poti-poti és un trànsit constant entre la realitat i la ficció. Les novel·les, les històries de còmic, són ficcions incorporades a la realitat de la vida, i la vida sempre es pot explicar de forma historiada, en què un es posa a si mateix de personatge, i es veu des de la perspectiva d'un ull que mira des de sobre. Aquí cal encendre ell llums, per tal que els traços del dibuixant siguin precisos, i s'entenguin bé damunt del paper. Les ficcions són belles, si estan ben dibuixades. Aquest és el denominador comú de Leblansky: per això s'autoqualifica de cercador de ficcions.

El culte a la ficció neix segurament del descubriment que, els petits humans -aquests petits micos pretenciosos-, si ens ho proposem podem jugar a ser déus; a ser Mans que Dibuixen. Hem descobert que crear és apassionant, i que a més ens proporciona la millor imatge de nosaltres mateixos. I que el joc més divertit és el d'assimilar la ficció a la realitat; transmutar l'irreal en real, com quan la pedra filosofal transmutava en or tot metall vulgar. I la clau màgica és la versemblança. Quan Les Mans que Dibuixen afinen i afinen en la construcció de la versemblança comença la fascinació i la rendició a la credulitat voluntària; la seducció de la irrealitat.

Si deambulen per les pàgines d'"Enceneu els llums" s'adonaran que Leblansky és un ítem d'aquells a qui les coses deixen empremta, capaços d'impregnar-se, d'absorbir, per posteriorment retornar-nos la realitat vivenciada, historiada. I el retorn porta el toc Leblanski, un toc d'estètica retro, una marca d'infantesa, com de paradís perdut. Tant si parla de tebeos, com de maletes, de vacances i viatges, com de la seva experiència amb els testimonis de Jehovà, com si ens mostra antics cartells de cinema, tot va sota la forma estètica corresponent. Tot sota el prisma, el toc Leblansky. "Som el que mengem", diuen alguns. Potser som més el que hem llegit, el que hem vist, el que ens ha emocionat, el que ens ha captivat.

Hi ha una història de les que explica Leblansky que particularment m'ha entusiasmat, i és la del rastreig que ha fet del país imaginari de Sildàvia. N'ha seguit la pista per diversos fronts, buscant fonts documentals, bibliogràfiques fins i tot, i al final... tornem al que deiem: la versemblança fa caure tots els murs de defensa i ens envaeix la veritat de la ficció, quan ja no sabem si Sildàvia és real o és un somni. És bonic alimentar un referent col·lectiu, com diu ell al text corresponent. Els recomano vivament, doncs, el post "Postals de Syldavie", arxivat sota la categoria "Tebeos i més", espcialment si també són cercadors de ficcions. Ah, i el video que aporta Leblansky és ja l'embolica que fa fort: és la interpretació de l'himne nacional de Sildàvia, per oquestra simfònica i cor, amb l'aparició del Rei Muskar XII de Sildàvia amb el Ceptre d'Oottokar a les mans, i els integrants del cor cantant amb un àlbum de Tintin a les mans. És l'estocada definitiva. I és que al final el que menys importa és si Sildàvia existí o no. Entre Hergé i Leblanski, la gràcia és la d'alimentar el mite. La versemblança la fa real.

(parèntesi, i aprofito: de la mateixa manera dic que pels mateixos motius és fascinant la literatura d'Umberto Eco; obres mestres són el que ha escrit aquest senyor, amb el Pèndol de Foucault i El nom de la Rosa).

És la capacitat de fer real el que no n'és, el que enganxa. Que no s'apaguin, doncs, els llums d'aquesta inquietud.

Fins aquí la fitxa.

Les Mans que Ens Dibuixen, per voluntat seva, i gràcies a l'amabilitat, gentilesa i bon humor del senyor Berenguer Santveí, han disposat que ja estiguem instal·lats a la rèplica vallesana del Castell de Moulinsart.
El senyor Santveí, antic conegut meu, un xicot -avui ja no tant- de mèdula espanyola a més no poder, contràriament al que poden fer pensar el seu nom i cognom, un xicot que encara encén un Marlboro amb un altre Marlboro, culte fins al nihilisme extrem, simpàtic i lleial a la paraula donada, no ha tingut inconvenient en cedir al Boris el títol de Baró de Montbui, i en vendre'ns la casa i les terres circumdants per un preu generós. Diu que només per veure's lliure de la càrrega d'impostos i contribucions ja es treu un pes de sobre.
I allí estem, Tània, Boris, i Damien.
Tània, que escriu i algun dia ens donarà una alegria, malgrat que hagi abandonat el seu bloc.
Boris, que s'ha comprat un monocle i un bastó, i passeja i passeja respirant l'aire net i l'olor de bosc mullat.
Damien, que s'ha deixat un tupè atintinat, i es pregunta qui regeix la ment de qui el dibuixa.

La realitat és un joc de nines russes. Només conec la que tinc per damunt, i és una incògnita quin és el nombre exacte de les que hi ha. Quantes capes hi ha abans no arribem al Dibuixant Suprem?

Valoració de l'ítem:

Rellavància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: detectat

Adreça:
enceneu-els-llums.blogspot.com/

7 comentaris:

Clidice ha dit...

En Leb és un crack i a sobre ens farà un arròs, imagino que amb la yubarta pescada al forat esquimal del seu jardí :)

Vaja! que us ha agafat per l'alcurnia i el "tronío", si ej keee tots sou iguals ;)

U.Q.F. ha dit...

Tú ho has dit, Clídice.
Rellegint la fitxa m'adono que quan parlo del "toc Leblansky" hauria d'haver subratllat millor aquesta gran capacitat artística, creativa que té.
He volgut atrapar l'intangible de la fascinació per la ficció, que crec que és el que hi ha de fons.
En qualsevol cas, espero que li arribi que el to de la fitxa és admiratiu.
Salutacions.

Brian ha dit...

Efectivament, com diu la Clicide, en Leb és un crack. O com deia un que jo coneixia: "hay quién sabe y hay quién no sabe". L'entrada d'avui n'és un altre mostra. Quan llegeixo blocs de gent que en sap encara em fa més vergonya estar fen el pallús.

LEBLANSKY ha dit...

UQV, realment estic impressionat per la teua anàlisi: més enllà del fet que considero que he sortit molt ben parat (aquí cal imaginar-se un somriure de felicitat a la meua cara), vull deixar constància que tens un ull crític capaç de transpassar la superficialitat més pètrea: el segon paràgraf del teu post -"la substància que ho lliga tot és un constant trànsit entre la realitat i la ficció"- penso que és una definició exacta del que pretenc. Demà et retorno la crítica, haw, haw!

Borjas el 1 ha dit...

Clidice dice:

"Vaja! que us ha agafat per l'alcurnia i el "tronío", si ej keee tots sou iguals ;)"

Si esto no es recurrir a la tan denostada parla imperiaista, venga el Santo Bono y lo vea.

Alcurnia:

abolengo
ascendenciacasta
cuna
estirpegenealogíalinaje
nobleza
origen
progenieprosapiaraza


Tronío: Parla castiza por autonomásia. En la Sevilla andaluza es una palabra célebre y de uso callejero.

Diccionario de la lengua española © 2005 Espasa-Calpe:
tronío

1. m. Ostentación en el gasto de dinero.
2. Señorío, clase:
fue una boda de tronío.


Sr. UQV,realmente en esta ficha se ha mostrado como un verdadero creador literario, ha superado al mismo fichado que ya es decir mucho. Su estilo y meta literária ganaría muchos enteros si la creación estuviese a la altura de una realización literaria más universal y a la que pudiese señalar en otros lares mas selectos sin recurrir a las traducciones más o menos acertadas.

En casi todas las fichas que merecen análisis conceptuales y de estilo, donde ha recargado el análisis socioliterario anexo a una visión del alma humana, es donde ha brillado con excelencia. Como todo literato a veces hay engendros de esos de tener que comer, y ahí, cuando a veces ha vendido su saber por aquello del bien cumplir su técnica se ha visto menoscabada, cosa comprensible.

Por otro lado en sus fichas habían varias a la vez, el fichado muchas veces era la excusa perfecta para deshilvanar y mostrar esos retazos costumbristas y de tan fervor literario al uso que bien merecían su inclusión en la ficha.

Enhorabuena, y espero que dé pronto, su salto a las esferas más altas, donde los hados sean conformes a que su imagen sea mostrada a su refutada capacidad mostrada.

Un abrazo, José Borjas.

Allau ha dit...

En Leb és a més, un il·lustrat, un epicuri i un bon jan. Si el seu bloc fos una casa, m'hi quedaria a viure.

Molt bé la ressenya!

U.Q.F. ha dit...

Brian:
És cert que un no s'agrada mai prou, però de fer el pallús res de res...

Jose:
Sé que me tienes en consideración, y a nadie le amarga un elogio, por supuesto, aunque sea inmerecido. Un elogio siempre es un estímulo, cuanto menos.
Sobre las altas metas... ya pecaré de inmodesto un poco más adelante. Como decía aquel... ara això no toca. Solo te puedo decir que escribir es para mi una pasión.
Un abrazo para ti, aunque creo que aún nos quedan algunos ratillos de seguirnos viendo por aquí.

Allau:

Tens tota la raó. Avui l'hi he dit, al Leb, que a casa seva s'hi respira un aire molt net.
Per cert, n'hi ha que se'n foten dels que creiem que els blocs són com casetes, com pisets o mansions... però jo no puc deixar de veure-ho així. Cadascuna amb el seu particular masoveret.
Salut.