dijous, 6 de maig del 2010

Un Que Vigila (epíleg)

-Llamp de llamp, Damien... Ara que començàvem a assaborir els plaers de l'ociositat i la benestança, ara tu surts amb aquestes... un viatge llarg que no saps quan durarà... amb la quantitat de coses que podríem fer aquí, plegats. No et pots esperar un temps, per anar-te'n? Espera't, i marxaríem junts, tots tres... podríem anar a Creta, o a fer un trecking per l'Himalàia... ha de ser justament ara? Tan aviat? Ara que aviat tindrem el Tiburón? Aniríem pels poblets, a dinar a les fondes, i tothom ens miraria amb un somriure...
-Ha de ser ara, Boris. No em preguntis perquè.
La Tània em mira, sense dir res. Ja fa dies, li he vist en els ulls, que em llegeix per dintre; com si ja sabés què es cou dins el meu cap, el desenllaç de tot plegat. El Boris no. A ell l'he agafat per sorpresa, i no se'n sap avenir.
-I a sobre d'aquesta manera tan original... no pots viatjar com la gent normal, nooo... el senyor Damien sempre ha de fer alguna originalitat de les seves... ja en saps, tu, de fer anar un globus aerostàtic?
-Sí. He fet un curset on-line.
-Però Damien, Madeira està molt lluny, és un minúscul punt enmig de l'oceà... quan hagis d'aterrar no l'encertaràs, i cauràs a l'aigua... et passarà com al Cobi, que el van trobar desinflat i rebregat, oferint una imatge patètica...
-Boris, ho tinc decidit. He de fer aquest viatge. Vosaltres feu la vostra i no us procupeu. Us teniu l'un a l'altre, i en el fons no em necessiteu.
-És que de cop m'adono, Damien, que tu i jo no hem estat lluny l'un de l'altre massa temps, desde...

Té raó. Quasi des que jo era un nen, i ell un adol·lescent, quasi un jove. El vaig conèixer a la Postdamer Platz, el matí gris que marxava de Berlín; que em feien marxar de Berlín. El Boris era el nebot del funcionari que, portant-me de la mà, m'expatriava. Tots tres vam fer aquell viatge en un bimotor, des de l'aeroport de Schönefeld fins a Trípoli. Des de Líbia, on em van fer un visat d'entrada, vaig poder arribar a Barcelona, per viure amb la meva primera família d'acollida. Era l'any 1972. Des d'aleshores, cada estiu el passava a Caldes, tan a prop d'on som ara, amb l'home i la dona que es pot dir que realment em van fer de pares. Durant aquell viatge el Boris i jo ens havíem fet amics, i cada estiu ens escrivíem dues o tres cartes.
Disset anys després, l'any 1989, ell va sortir de la RDA i ens vam retrobar. I és cert, des d'aleshores sempre hem tingut una o altra peripècia conjunta.

Al davant de la masia-palauet de la Baronia de Montbui hi ha una àmplia esplanada, amb empedrat rústic, que segons com recorda una era de batre el gra. Allà, extesa, ajaguda, hi ha la vela d'un globus aerostàtic de color groc que espera ser inflada.
Llenço dins la cistella la meva maleta de pell vermella Louis Vuitton, copiada expressament de la que tenia Pepe Carvalho. Entretant torno a sentir el Boris, exclamant-se, brandant el bastó, com si volgués atonyinar un element volàtil que no puc veure.
-Llamp de llamp del mal rellamp! altre cop m'ha picat aquest maleït ectoplasma volador!
La Tània s'ajup, i li cull el monocle.

El cremador, a plena potència, dilata el gas que fa que el globus s'erigeixi, majestuosament. El groc i el verd boscós, contra el blau del cel, componen una policromia inesperadament naïf. El globus ja empeny, i només cal que jo salti dins l'habitacle, alliberi l'amarratge, i tot serà a punt per a quedar a mercè del vent.

Ens abracem, com un equip de soldadets de plom després d'una batalla imaginària.

I ja dins el cubicle, em poso les ulleres de sol i comença l'ascenció.

-Damien, aprofitarem per fer obres! Quan tornis això farà més goig que el Palau de Moulinsart!

Pobrets meus. Estan convençuts que tornaré, quan ni tan sols saben que els qui probablement mai no tornaran són ells, atrapats per sempre més en aquest segon intemporal, sense envellir ni passar cap pàgina més enllà. Com l'As i el Dos de Cors de la baralla, que mai se sabran determinats pel Dibuixant, ni conduits en aquesta o aquella jugada pel Joker bromista que sí que sap qui és i perquè.
I els veig, en aquesta vinyeta final, paralitzada. Veig el Boris, brandant el bastó, fent-me adéu. La Tània, que li envolta la cintura, amb el palmell obert i un somriure net. Ara els veig en els seus colors de sempre, i al cap de poc ja els veig en blanc i negre, i al final els traços ja estan del tot desdibuixats. Només en la retina del cor els puc conservar com realment han sigut.

Però el real i l'irreal sempre busquen barrejar-se: una vibració a la butxaca dreta del pantaló em fa agafar el mòvil: hi ha un SMS d'en Jacob.

Damien, tot ha anat bé. Envian's de tant en tant una carta de paper, com les d'abans. Un senyal de fum. Una noteta enroscada en la pota d'un colom missatger.

I ara sí: el globus es começa a enlairar vertiginosament. I mentre m'enlairo, la quasi-esfera del globus se m'afigura com la blocosfera, i em sembla veure-hi, adherides, les cares de tots els ítems de qui m'he ocupat, amb els seus perfils diversos, tan diferents, tan singulars. I miro el foc que infla el globus, aquesta força ígnea feta d'egolatria, de bonhomia, de passió, d'il·lusió, de vanitat, d'honestedat, de ficció i de tantes coses més. De les ganes de ser algú, de singularitzar-se per bé o per mal, de transcendir i d'anar més enllà d'un mateix mitjançant la paraula.

13 comentaris:

Clidice ha dit...

tu tampoc envelliràs mai, que els vents et siguin propicis! i, al davant d'un senyal de fum, ens quedarà el dubte: aquest és ell? :)

Jordi Marrón ha dit...

Bon viatge, Damien! Espero que hagis pensat a dur a la motxilla un exemplar de l'Illa Misteriosa de Verne, per si de cas.. Ara he sortit corrent del despatx i he mirat al cel d'Arenys de Munt per si veia un globus a la deriva, però només he vist un grup de tudons que es dirigien al bosc..

Una abraçada i a reveure!

Borjas el 1 ha dit...

""I miro el foc que infla el globus, aquesta força ígnea feta d'egolatria, de bonhomia, de passió, d'il•lusió, de vanitat, d'honestedat, de ficció i de tantes coses més. De les ganes de ser algú, de singularitzar-se per bé o per mal, de transcendir i d'anar més enllà d'un mateix mitjançant la paraula"".

Está claro el final del mensaje, el horror de ser humano está por encima de las vanidades que puedan interferir en esa tesitura. Un análisis introspectivo de las banalidades humanas aferradas a la "terra" como catapulta de esas interioridades excelsas dan pié a seguir un camino de introspección altamente demiúrgico.

Los lectores "politizados" y que esperan un "Mesías catalán" creían haber visto en Demian esta especie de "leguleyo útil" que les ayudaría a estampar por todo el planeta su versión catalanofoba de sus aspiraciones.

Puede que si, puede que no, pero el arte de la comunicación de Demian, junto a su pertinaz éxito en desentrañar las vicisitudes del alma humana "catalana" ha estado por encima de caer en la vacuidad momentaneista de la insulsa politiquería actual. De hecho Demian es profundamente catalán, pero un catalán de saber y de historia, sin papanatadas cutres y artificiosas, un catalán que excede los límites vergonzosos de unas siglas perecederas y de unas metas cortoplacistas.

Tiene reminiscencias del mejor Pla analítico y esa sorna y ese sarcasmo tan necesarios para no caer en la banalidad tan extensa en este medio y en todos los medios.

Atte: José Borjas

Brian ha dit...

A reveure ;-]

LEBLANSKY ha dit...

Un globus és possiblement el més romàntic i aventurer dels artefactes per viatjar. Bona tria. Bon viatge, i quan tornis -sí?- porta'ns alguna cosa.

Evocacions ha dit...

UQV, un blog és una línia "personal" i tu has fet un experiment molt interessant. Jo he sortit ben parat i això em facilita poder felicitar-te, certament. Però no m'he fixat només en la meva fitxa: m'he fixat en la "idea". Quanta gent t'ha enllaçat? En quant temps? En el mateix temps, què passa amb altres blogs? Jo penso que amb respondre aquestes preguntes ja es té una idea clara de l'èxit que has tingut. Equivocacions, has tingut; injustícies, has comés; passar-te, t'has passat en algunes ocasions. Però qui no s'ha equivocat, ha estat injust o s'ha passat alguna vegada?
Jo m'ho he passat molt bé llegint el teu blog tot i que algunes fitxes, com les de l'Efrem, no em va agradar massa.
Trobaré a faltar aquest blog. Bona sort

Maspons ha dit...

Al llegir el comiat he tingut la mateixa sensació que vaig tenir el dia que plegaven els Chitipitiflàuticos. Tot i els anys passats i la tendra edat encara recordo la Valentina: "...y cuando seàis mayores quiza os acordaréis de nosotros, como entre una nube; de los momentos..." tal i tal i més o menys.

Tots els que hem passat la teva "auditoria", sigui amb més o menys fortuna, podem estar contents o agraïts pel temps que ens has dedicat.

I una sorpresa que veig que hom obvia: Damien és alemany de naixença!

Auf wieder sehen, si és el cas;)

Brian ha dit...

Ara que ho dius, Criteri, a mi sempre m'ha evocat un enigmàtic personatge de Hermann Hesse, però aquell era Demian...

Evocacions ha dit...

Com va impactar-me Demien, de Hesse. Recordo que Marathon de Santana, concretament la cançó ABraxas, va ser feta al'albir d'aquesta obra de l'escriptor. I Siddartha...? Quina passada!. Criteri, qui serien avui els germans Mala Sombra?

Quim ha dit...

Tinc la sensació d'estar en una casa on l'amfitrió ha marxat per no tornar. No em digueu que l'efecte no és ben curiós... I què fem ara? continuem amb la xerrameca asseguts a taula? posem llençols blancs sobre tots els seus mobles i marxem? I si entre tots ens repartim el domini? apareixeran les mans que l'han dibuixat? en fi...

per cert, Evo, no em puc creure que t'hagués agradat aquell llibre infumable de Siddartha.

Evocacions ha dit...

Sï, Quim, em va agradar molt!. Era molt i molt jove i estava molt centrat en els aspectes interiors i Siddartha em marcava un cert camí. Ningú no és perfecte!

Aletheia ha dit...

Encara ningú a nombrat el llop estepari.
Em porta records d'adolescència. Tot i així em sembla veure el seu protagonista en aquells blogs amb personalitat i intenciò.
Una eterna dualitat que pot comportar comuniò.
Confesso que he pispejat el teu blog més d'un cop i dos i... T'agraeixo el dubte:-Què diria del meu blog un jutge d'alló aliè que a més s'aprofita de l'anonimat? que veu aquest ésser sense contaminar-se pel fet de coneixer a qui s'amaga darrera. Tindrá pebrots per dir el que pensa o tindrá pebrots per intentar arribar fins la persona que s'amaga darrera del blog.
Interessant experiment, com diu l'Evo.
Així que com a ésser malaltíssament dual que sóc, el meu ánec i jo, t'agraïm que ho deixis estar... i ens sap greu que ho deixis estar. Després de parlar tot lo seriosament que podem considerem que això no és un adéu sinó un:
-Fins aviat, o fins que et tornin les ganes. Llavors podrem, potser, retrobar-nos en aquesta família tan virtual i relativa.
Com totes.
Pass auf Dich auf

Sombrero de copa ha dit...

Per cert, Damien, ja se sap qui és "unalunarara". Ha costat però ha pagat la pena... no és ni el Ruiz Zafon, ni l'Espada. Es un pobre home veneçolà que ens va enganyar a tots i que es diu Javier Trujillo Bencomo. Això es tot i perdona pels mals moments que et vaig fer passar.