dimarts, 23 de novembre del 2010

La Fe Blaugrana

M'agrada el futbol, des de sempre, des que algú va decidir escolaritzar-me en un col·legi rural on a l'hora del pati només es vivia per aquest joc, i en què les hores prèvies a l'esbarjo venien presidides per l'excitació de probar amb quina pilota jugaríem aquell dia.
-Quina merda -deia el líder de la classe. -Avui no hi ha pilota de "cueru" -mentre d'amagat de la senyoreta comprobava el bot d'una modestíssima pilota de plàstic, de color carabassa amb pentàgons de color negre estampats.

Al pati vaig començar a jugar a futbol, i ja no ho vaig deixar fins l'edat adulta. Malgrat les serioses limitacions amb la cama dreta, malgrat una alçada gens imponent, sempre vaig jugar de davanter centre. La meva gran virtut sempr fou allò que els periodistes clàssics en deien "olfato goleador". Certament tots els rebots eren meus, totes les anticipacions, totes les pilotes a mitja alçada me les feia venir bé per connectar un cop de cap inversemblant, però efectiu. Sí, tota la deixalla de l'àrea era meva, i això em va fer merèixer, dins l'equip, el sobrenom de "Basurero" Damien. 

La meva tarda de glòria fou aquella en què el meu equip va passar a la final d'un torneig amb un resultat de 4-0. Tots quatre gols d'un servidor. Llàstima que del 7-1 de la final cap dels gols fos meu. Va marcar tota la línea de migcampistes, l'extrem esquerra i el dret, però aquella tarda Basurero Damien no fou capaç de fer res més enllà de dues rematades al pal i un penalti fallat. Encara arrossego aquesta frustració, i de tant en tant,  en somnis se m'apareix una graderia rient sense parar.

Recordo amb nostàlgia aquella època; l'enorme satisfacció que em produia el joc; la pinya, l'equip; el plaer de jugar amb una línia de mig camp que no n'hi hagué en tot el Vallès una de millor: l'Amado Martínez, el Jordi Vilardell, el Quico Calvó. Sí, aquells tres la tocàven, els podrits: tècnics, fins, llestos i elegants; el Vilardell jugava amb la catxassa d'un brasiler, però amb mitja gambada desequilibrava el seu marcador, amb pilota o sense. L'Amado hi posava la rapidesa mental, i el Quico el cubicatge físic. Un goig de migcampistes, que mantenien perfectament alimentada la línia del davant. Ens facilitaven tantíssim el joc ofensiu, que per pura estadística havíem de marcar gols, encara que haguéssim decidit rematar sistamàticament amb el cul. Allò era pura diversió.  Per cert,  ja fa més de deu anys que el Quico no és entre nosaltres. La vida pot ser injusta, cruel, despiatada de vegades.

A l'edat de vint-i-tres anys, que és quan un futbolista eclosiona, a mi se'm va començar a acabar la corda, i aquell somni de poder arribar a una Segona Divisió B aviat es demostrà que tenia més d'ingenuitat que de plausibilitat. Però tant se val;  tot i així encara vaig ser capaç d'aguantar un ritme regular de partits fins als trenta-tres,  això sí, en equips absolutament amateurs i en competicions curtes. Tot fos per mantenir viva la relació sonora amb el cuir, per sentir el pet que fa la bota quan hi impacta, per sentir el meravellós refrec de l'esfèrica contra la xarxa. Aquest sí que és un so sublim, infinitament superior al pistonejar d'una Harley o a una sinfonia russa.

Encara avui la pilota té sobre mi un efecte misteriós. En mi es compleix el tòpic de l'escocès, de qui es diu que si el vols bloquejar has de posar-li al davant una noia maca, una cervesa ben fresca, i una pilota de futbol. Paralitzat, no serà capaç d'optar per una direcció concreta, diuen. Ho entenc. Jo, el dia que m'hi trobi, no descarto anar directe a la pilota.

A aquest anodí currículum de futbolista frustrat, ex-futbolista avui, cal sumar-li un altre factor, aquest però sense data de caducitat,  que m'ha acompanyat des dels origens del relat, i que no és altre que la Fe Blaugrana, que com tota fe té un origen en la sentimentalitat. A mi, que els himnes em fan molta basarda, m'emociona literalment l'himne del Barça, un himne bonic, ben fet, transversal i amb un punt d'ingenuitat adorable. En canvi, l'himne espanyol el trobo com el sorollot d'una bateria de cuina  lligada a la cua d'una mula trista que tresca per camins de pols. L'himne català, els Segadors, el trobo d'una tenebrositat autodestructiva del tot insalubre. El dia que es crei el cos de Policia Musical el primer que caldrà fer és abolir aquest himne de cul de taberna. Aquest són els meus problemes amb els nostres himnes constitucionals. Mai me'ls sentirar cantar ningú. Ni sota tortura. En canvi, sí que se'm pot trobar per qualsevol racó de la ciutat, per qualsevol cua del pa, cantussejant el Cant del Barça, o fins i tot cantant-lo amb moderada discreció, no excempta de voluntarisme, els dies que hi ha partit. I tant que sí.

La Fe Blaugrana. Fe, liturgia i elevació espiritual. Sentiment, goig i comunió. La transcendència del moment, del segon intemporal en què tots som ú. I la consagració eterna en un mateix cos místic en el moment en què marca Messi. Sí, és així. Recordo Messi marcant el quart gol contra l'Stuttgart i adonar-me que en un camp de futbol es pot plorar de goig. Bé, són coses que només passen amb Messi. Messi deu venir de Messies, perquè sinó no ho entenc.

Els de la Fe Blaugrana vivim en un somni que ni sé quants mesos fa que dura. Sembla mentida, però d'allò de la Copa, Lliga i Champions -més tres títols més que caieren- ja en fa tres temporades, comptant aquesta, però és que fa la sensació que tot s'ha anat encadenant amb una màgica solució de continuitat, com si estéssim vivint una macro-temporada gloriosa que no té pinta d'acabar mai més. El somni de l'eternitat. El mil·lenarisme definitivament esdevingut. Quan vam guanyar el mundialet de clubs -sisè títol consecutiu, desembre de 2009- després d'haver patit com mai amb un partit del Barça, vaig fer un jurament: vaig jurar que si guanyàvem el sextet mai més no patiria per si el Barça guanyava o perdia. Que ja no es podia demanar més, i que tot el que vingués seria propina. Però no he estat capaç de complir-la. I amb tota la irracionalitat que emana de la fe, noto una força irrefrenable que em fa desitjar que tornem a guanyar-ho tot, i que sobretot tornem a passar com una piconadora atòmica per damunt del Real Madrid, especialment aquest any en què l'encarnació del Mal seu a la banqueta de Chamartín. És pecat de supèrbia, ho sé, però abraçar una fe no deslliura pas del perill del pecar, i això tothom ho sap.

Vull acabar dient que sé perfectament que tenir una afició tan mundana, tan plebea, tan de masses com el futbol no fa ni fi ni intel·lectual. Alguns dels refinadíssims, nobilíssims i aristocràtics enteniments que ens veïnegen, ho trobaran, per part meva, del tot decebedor. I és que,  per més que jo ja sàpiga tot allò del  Logos i l'Ethos, per més que sàpiga que les prioritats d'una vida són el compromís amb el món que et rodeja, i que la font de satisfacció sempre ha de venir del bé que fas als altres... jo ho sento, però a mi tot això no em diu res. A mi, el que de debò em salva del buit existencial, el que de debò dóna sentit a la meva vida són dues coses: badar amb els núvols a mitja tarda i contar els dies que falten per al proper partit. Ho sento. Són molts anys plens d'afanys, i ara que les vaques són grasses, llustroses i sexis, les hi vull tocar cul i mamelles constantment i sense parar.

Estiguin pletòrics

15 comentaris:

Maspons ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Clidice ha dit...

posi un Barça-Madrid a la seva vida i oblidi's de la resta. et pourquoi pas?

U.Q.F. ha dit...

Criteri,
Que t'autocensures? A aquestes alçades? :))

Clídice,
I tant, jo ho veig així. Una bona golejada al Real i ni crisi ni històries. Fins i tot la dependència d'Espanya es fa de molt més bon portar...
M'agradaria visitar el teu bloc més sovint i ficar culleradeta, però és que porto un ritme i un tempo a les antípodes del teu...

Brian ha dit...

L'enhorabona pel post, és poesia en prosa. Jo no soc futbolero; vaig perdre la fe fa tants anys que ja ni me'n recordo si va ser anterior o posterior a la pèrdua de la fe per antonomàsia. De nano n'havia tingut molta, de fe, però jugant era un patata. Això probablement n'explica la pérdua. Varen ser els temps immediatament posteriors a les "Cinc Copes", quant el Kubala i el César varen representar per nosaltres el que en Cruyff i en Neskens per vosaltres o en Messi i en Xavi per la canalla d'avui. Recordo les primeres copes de Europa, quan anava amb la meva mare al Camp Nou (llavors era "nou" de veritat)... Tempus fugit. :)

U.Q.F. ha dit...

Gràcies, Brian.
Quan veig Cruyff i Neeskens convertits en senyors d'una certa edat, també hi penso, en com ha passat el temps.
De fet, el futbol ja no és un esport tan jove, així que arribarà un dia que abans de cada partit haurem de fer un minut de silenci per alguna figura desapareguda...

Maspons ha dit...

Una bona confessió,de fe.
Bufa amb l'incrèdul!! Personalitzant jo també et diria que potser sóc l'única persona del món que ha canviat d'equip. Bé, ho dic per fer-me el xulo ja que també sóc tant del Barça com ho era de abans com de l'equip que en cas que fos a primera el preferiria com a guanydor. He estudiat a Sabadell, hi sóc més a prop, i m'agrada més que Barcelona, i sí, si juguessin una final triaria el Sabadell.

En quant al joc aquí no em puc fer el xulo, no tenia picardia ni aplom i l'únic que sabia fer eren piruetes fora del partit. Com a porter sí que hagués despuntat, m'en vaig adonar tard.
Tinc un amic que -el culé de referencia i mediàtic de Mollet- l'importa un rave qualsevol altre partit, només els del Barça.És el culer de la cueta, el que va inventar allò de les copes en blanc i negre del Madrid.
Un altre molletà, el germà de la Montserrat Tura concretament, m'havia dit: El futbol és un art. Una qüestió debatible.

Jordi Marron ha dit...

Ei, Damien. Aquest escrit m'ha agradat especialment, felicitats! És curiós, a mi amb els himnes em passa el mateix, però això de trobar emocionant la lletra del del Barça, en públic, encara no m'havia atrevit a confessar-ho.. has estat molt valent. Hi ha una segona reflexió que comparteixo i és que els que som profundament ateus o moderadament agnòstics, en el fons, vivim sempre a la recerca desesperada d'una Fe majúscula on sublimar tots els nostres anhels de transcendència, que segurament, com a mínim a nivell estètic, deuen ser similars als de Ratzinger..

U.Q.F. ha dit...

Criteri,
Per uns moments m'ha passat pel cap una enorma extravagància: que eres perico. Després ja m'he tranquilitzat.
Tafanerisme: qui és el culer de la cueta?
Sobre si el futbol és art: d'entrada és un esport, després un joc, però que com que pot oferir una enorme bellesa se'l considera sovint art. El joc del Barça actual, afegeixo, té màgia. El del Madrid només té efectivitat.

Jordi,
Moltes gràcies, ho celebro.
Gran lletra, la del mestre Espinàs, un home capaç de portar mitja vida fent un article diari sense dir mai cap bajanada.
Tens raó en la darrera observació. Hi ha gent que es pensa que som ateus perquè som o curts o malvats. I si ho som és perquè no hi podem fer més.
Abraçada!

Maspons ha dit...

Felicitem-nos.
No vull ser pessimista, però un partit així no sé si el veurem més. Sempre però el recordarem.
En quant a lo de perico, doncs mira, podia ser-ho ja que vaig estudiar també al costat, amb els grans salesians, de Sarrià.
Deia el de la cueta per si algú el recordava d'algun programa d'aquests amb públic. És un dels paios amb més vis còmica del país, tipus Tomàs Guasch, però en culé.

Brian ha dit...

Felicitats: la fe mou muntanyes.

Suposo que ja us heu recreat la vista i la oïda recorrent tot l'espectre mediàtic i heu segregat endomorfines per uns quants dies. Però si voleu una ració extra, aquí us deixo l'enllaç a la crònica del The Guardian. No us deixeu perdre els comentaris; es veu que el Mou i el C9 van deixar al darrera un reguitzell de "fans" que els hi tenien ganes.

U.Q.F. ha dit...

Criteri,
Crec que de partits així encara ens n'esperen uns quants, potser no amb cinc gols i contra el Madrid, però de recitals de joc en queden uns quants. També ens tocarà perdre, naturalment, però amb la satisfacció de veure que sempre som fidels al model que tanta admiració desperta.
Crec que Iniesta encara no ha desenvolupat tot el seu talent potencial. Messi només té 23 anys. Busquets és escandalosamen jove. Xavi, que ja és veterà, seguirà sent clau mentre el cervell creador li funcioni, i el múscul ja el posaran altres. Puyol, que de vegades presenta lleus avisos de declivi, té un Fontàs al darrera que és or pur... com molts dels joves del Barça B. En fi, que mentre mantinguem la filosofia de joc, ens ho passarem bé.

El de la cueta segueix sent un misteri.
Salut!

Brian,
I tant que sí. I el pas pel Punto Pelota fou obligat.
Gràcies per l'article, també ha estat un plaer llegir-lo.
Mou i Ronaldo... tothom els coneix i sap com són. El qui sembla no donar-hi importància és Florentino. Dubto que aquests dos convinguin al tarannà senyor del qual el Real Madrid sempre ha presumit, i certament ha tingut. Però bé, això és un problema del madridisme, no nostre.
Salut, Brian

Evocacions ha dit...

Bon post!. Ha valgut la pena, companys, patir durant tants anys per a arribar fins a Guardiola, Savi, Pujol... Els meus nens, quan empata el Barça, es mostren decebuts i els dic: "no sabeu de la missa la meitat", i no m'entenen. Vosaltres, sí. 14 anys per a gunayar una lliga són molts anys. I la Recopa de Basilea, unsuperable. Ara els nous culers ja no tenen aquell Uy, uy, uy que teníem abans. Ara el té el Madrit.

U.Q.F. ha dit...

Evo, gràcies i content de veure't.
Tens raó: les noves generacions de culerets s'estan "malacostumant", i no va malament advertir-los que la bonança actual no és ni normal ni perpètua... Pels que venim de més enrera té molt més valor la satisfacció que ens provoca tot plegat. Disfrutem-ho mentre duri...
Salut!

Quim ha dit...

Un escrit espectacular. Content de tornar-te a llegir.

U.Q.F. ha dit...

Quim, content jo de saludar-te.
Cal dir que en Jordi està mantenint el pavelló de la Vaca a un nivell altíssim, però que això no treu que se't trobi a faltar.
Salut i fins aviat.