Fitxa 37: Ramon Alcoberro ("L'home que mira")

Es pot donar el cas, com explicava un gran aristòcrata atenenc, que els homes visquin al fons d'una caverna, a la paret de la qual només percebin unes ombres projectades. La realitat, per a ells, és una semi-ficció. Sí, les ombres són alguna cosa, però molt inferiors en qualitat comparades amb els objectes que les provoquen. La veritat que contenen és una veritat de segon ordre, una trista aparença.
Pot donar-se el cas que un home tingui el valor de fugir d'aquell regne de penombres i fer el penós ascens fins a la boca de la gruta, on percep la veritable realitat, gràcies a la llum suprema que mostra les coses tal com són. És l'home que mira, i com que és un bon tipus, se sent en la obligació moral de tornar a la gruta i fer partíceps els seus congèneres de la veritat que, mirant, ha vist. Però aquí comença una altra història, una altra peripècia, potser decebedora.

L'ítem Ramón Alcoberro surt de la gruta i mira, pel bé de tots nosaltres. I decideix tornar al regne de les ombres, on tanta falta ens fan les seves revelacions. Ara, abans d'entrar, demana que li preparin una escalinata. Demana un fulard de plomes i es disposa a baixar: ostentosament, vessant glamour, resplendent. I quan arriba al darrer graó es gira d'esquena: llença el fulard i descobreix una samarreta amb el dorsal número 1. Llavors flexiona els braços, i amb els polzes assenyala el nom que hi ha estampat al capdamunt del número, el que l'acredita com a estrella fulgurant: Ramon Alcoberro: l'home a qui -també- agrada que el mirin.
I a partir d'aquí, revela.

Les revelacions de Ramon Alcoberro són bisturíniques (m'invento paraules, obviament), sintètiques, pròpies de qui amb una llambregadeta de no-res en té prou per a copsar l'essència del que és i el que no és, i com si no tingués gaire temps per perdre, les escampa entre els qui, dins la penombra, a sobre són bornis. I per això va al gra: textos moltes vegades breus però suficients. Però, ai, passa, algun cop que els homes de la gruta, malgrat que hi posen tota l'atenció, no l'entenen a la primera, i llavors l'ítem-que-mira esbufega contrariat. No li agrada repetir ni discutir les obvietats, i de vegades fins i tot sembla com si s'enfadés. Ah, però hem descobert que algun cop no és culpa nostra sinó d'ell, que algun cop el fil argumentatiu li tremola una mica degut a l'ús d'algun terme fosc o mal encaixat, cosa que fa minvar la possibilitat de vol directe entre el text-revelació i la ment receptora. Que escriu de pressa, a vegades? ho sembla. De totes maneres, la intel·ligència del lector per sort també juga, salvant correctament els petits moment de micro-crisi. Sí, per sort entre els homes de la caverna n'hi ha algun d'espavilat.
Vaja, que per a espiar un ítem d'envergadura hem volgut treure una mica la lupa punyetera. Sinó no té gràcia. Hem de dir, també, que inicialment volíem treure la destral. I no sé perquè, potser per una qüestió epidèrmica. Després, ens vam trobar en un punt en què pensàvem que al Senyor que mira li acabaríem fent reverències, si perllongàvem el seguiment durant massa temps. I bé, al final ni una cosa ni l'altra, sinó el reconeixement d'una línia de servei a la cultura coherent, amb pes, amb personalitat.

L'home que mira va teixint, dia a dia, una esplèndida xarxa de temes i referències, definint amb nitidesa un terreny de joc original i al mateix temps rigorós. És un espai intel·lectual variat, un paisatge canviant, ondulant, però finament unitari. Alcoberro ens obre la curiositat per una àmplia nòmina d'autors i corrents. Ens agrada especialment quan aporta, directament o per altres, reflexions i anàlisis a l'entorn dels fenomens de comunicació i la seva incidència en el fet social. Ens agrada també, i molt, la seva crítica constant a les reduccions simplistes, al xiclet mental tan de moda.
Són interessants les seves reflexions sobre política i societat. Sol posar sobre la taula el tema de la desorientació de l'esquerra, del seu fracàs contemporani: l'esquerra s'ha oblidat de l'home, de la seva felicitat, s'ha oblidat de si mateixa i s'ha convertit en un engendre deformat per les mans d'extranys impostors, extranys gestors de poder. Per això, a l'esquerra, Alcoberro l'engega a pendre pel sac. Des de cap trinxera. Més aviat com ho faria el soldat decebut per les pròpies files i banderes, com aquell a qui no agrada que qui li pren el pèl siguin els de casa.
Per moltes coses ens ha agradat llegir Alcoberro. I també per una que té a veure amb la petita morbositat de veure quin perfil especial va prenent la inevitable vanitat del qui s'exibeix. És obvi: Alcoberro s'agrada, s'escolta. S'escriu i es llegeix. S'encanta d'haver-se conegut. I s'infla. Però el seu punt de sobrat és sobri, fins i tot elegant. No fereix, no dóna cops baixos. Li agrada, però, fer-se dir "sí senyor". Sempre li poso una veu un pèl irònica amb si mateix i amb aquest paper, en el fons una mica sorneguer. Diu que és misàntrop, i segurament ho és una mica. No deu ser una disfressa, només un mocador de coll que porta amb gust, ben combinat amb la resta de peces de la seva indumentària; de misàntrops tots els sabis ho són, en menor o major grau.

Sobre la filosofia:

Apuntava en Quim Tubert, recentment, en un interessantíssim post al bloc La Vaca Sorda, la idea d'Internet com a nou espai-àgora. És una idea que dóna molt de joc, i m'agradaria estirar una mica aquest fil, per anar acabant.
Probablement ho hem d'acceptar, que l'àgora ja és virtual. I que el preu a pagar és que ara tenim una àgora on el feed back és molt difícil, on el veritable dialogos ja està truncat d'orígen per la naturalesa del medi. És més aviat l'escenari del monologos, mur de lamentacions, fins i tot. I perquè? perquè les àgores clàssiques, de pedra sòlida i cara-a-cara, només són pròpies dels moments àlgids d'esplendor cultural. Ara ja no, que ara ens toca viure la fase hel·lenística de la cultura, i tot esdevé fàcilment individual, buscadament individual, i trobar l'aglutinant del comú es fa més treballós. Per això venim molts cops a la nova àgora a buscar receptes, o a donar-les com qui recita dret al pont de comandament d'una closca de nou que navega enmig del Pacífic.
I aquesta àgora virtual l'hem convertit, a més, en el fons de la gruta, en la paret de la caverna on circulen dia rera dies les ombres de la pura aparença, amb les quals ja ens anem consolant. En l'era de la informació, el discurs s'ha disgregat, l'hem ficat dins de les pantalles, i aquestes constitueixen avui, com diem, el fons de la gruta. La Caverna del famós mite del famós aristòcrata atenenc, on tot és merament aparença d'una realitat de debò que, com deien aquells, is out there, és allà fora. Però a fora hi fa fred.
Està molt bé, per tant, que Alcoberro vingui a la gruta a donar llum. Molt bé, és excel·lent. La fiosofia, com als hel·lenistes, ens fa més falta que mai. Però hauríem de procurar no convertir-la en el substitut del Prozac, com deien aquells altres. No ho dic per Alcoberro, precisament. Haurien de mirar, els professors de filosofia i filòsofs en general, de no baixar la guàrdia i evitar que la Filosofia s'acabi convertint en contingut de llibre d'autoajuda, en coseta per anar tirant tipus Paolo Coelho. Que no deixi de ser com aquella llum que trobava a faltar Diògenes, quan la poderosa figura de l'emperador Alexandre li tapava el sol, un matí de fa molts anys. Aquella llum, directa a la cara, rebuda a peu de carrer.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: considerable
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: possible

Adreça:
http://blog.alcoberro.info